Cap de Creus Express

De naturalesa agreste, pedregós, escarpat i diferent cada cop que hi passes. El Cap de Creus és un dels nostres santuaris "beteteros" i cada cert temps, no podem evitar tornar-hi per rodar.

Aquest cop m'acompanyava l'Enric, el meu germà, i la logística va fer que haguèssim de fer una aproximació de 30km pel pla asfalt que hi ha entre l'Escala i Roses.

L'Enric rodant a l'ombra pel passeig que uneix l'Escala i Sant Martí d'Empúries.

Nets i polits rodant a primera hora del matí en formació.

El perfil muntanyós del fons era el nostre objectiu.

Anant a roda un fa menys esforç.

En poc més d'una hora arribem a Roses, i aquí podem dir que comença l'excursió com a tal.
Ràpidament i ja per sorra comencem a agafar alçada direcció el Pení, deixant enrera el golf de Roses, que no tornarem a veure més al llarg de l'excursió.



La pujada és llarga i constant.


El camí fins al cim del Pení queda tallat per aquest cartell tan "maco".

Des d'aquest punt agafem un sender de baixada que ens durà fins pràcticament al coll de Sa Perafita, i sense aturar-nos, comencem a pujar un altre cop direcció al coll de la Muntanya negra, un dels indrets més espectaculars del Cap de Creus amb una visió de quasi 360º.


El sender de pujada no és complicat, però és tallat i en alguns trams hi ha una bona caiguda. Cal no badar!


Un cop arribem al coll trobarem una magnífica ombra per esmorçar amb vistes a França.

La panoràmica des d'aquí dalt és fantàstica.

Havent reposat forces, ara ens espera un dels plats forts del dia, baixem el seient de la nostra bici i cap avall que fa baixada.

L'Enric en acció.

Aquest tram de l'antic camí que uneix el Port de la Selva i Cadaqués és llarg, pedregós i escarpat.

El cul de l'Enric i al fons Cadaqués

La trialera cau fins a Cadaqués, però nosaltres ens desviem abans direcció el Port de la Selva. El primer tram de pujada, en aquest cas, va esdevenir un petit infern, doncs la pujada és dura i técnica i el termómetre es va enfilar per sobre els 37 graus, no es movia ni una fulla. Després el terreny planeja i és un plaer rodar. Més endavant tornem a trobar-nos un parell de dures rampes, però la resta és pràcticament tot baixada o planeja.


Bruts i cansats ja desitjavem arribar al Port de la Selva.

I ja hi som!

Al final han estat 58,7 km, dels quals 30 són per asfalt. El desnivell és de 780 metres i el temps que hem utilitzat han estat 4 hores 40 minuts. Link wikiloc


El curiós perfil de la ruta

La teranyina

Magnífic dissabte de BTT per la Serralada de Marina amb un dels grans... per la seva constància, per la seva voluntat (ospa! semblo en Parada), pel BTT modern i conectat, pel títol del post, pel patiment amb premi...


Ja sabeu qui és?


i ara...


L'Alfons!

Desde Tiana vam enfilar-nos fins als nou pins per la ruta de duresa 2 (en una escala de 3) i d'allí direcció al nord. Just abans d'arribar al creuament amb la carretera de Font de Sera, vam agafar una petita variant que inclou uns quants esglaons de fusta.


En aquesta baixada la teranyina que ha anat teixint l'Alfons els darrers temps és va fer més gran.

Un cop creuat l'asfalt i després de que ens sorprengués un animal bípede tot rugint !!MONTSEEE!!, a lo que vam respondre que ens espantava els senglars, vam arribar a Can Gurgui, on l'Alfons va carregar aigua no potable (segons diu el cartell).



Aquí a la font, i just abans d'empendre de nou la marxa, també ens va sorprendre un altre animaló que venia amb les garrafes de 5 litres a carregar aigua no potable. La pregunta que ens va deixar, mentre mirava un bassal d'aigua, va ser "¿Pa donde se va el agua?", aquí ja ens vam quedar sense resposta i vam preferí endinsar-nos de nou pel bosc i buscar un nou fil per la teranyina.

El bosc presentava un aspecte fantàstic. La pluja de l'última setmana i el dia radiant i confortable que feia, provocava un verd intens i engotellat al més pur estil d'anunci d'elixir d'higiene bucal.


Mala còpia de l'aspecte del bosc feta a través del meu móbil.

Per no perdre el fil, de Can gurgui vam anar al través ben bé fins a Cal Guarro, per un corriol a punts tècnic i enfangat a les zones ombrívoles, molt molt variat i divertit. Un cop a la Creu de Can Buquet, vam agafar direcció de retorn tot baixant fins a Premià de Dalt per una pista que no havíem fet mai en BTT (Aquí la teranyina si que va aumentar significativament). I finalment, de Premià de Mar fins a Montgat per la N-2 a velocitat de creuer.


En color verd els nous fils de la teranyina bttera de l'Alfons.

Seguint el vent

Després del primer banyet de l'any i com per art de màgia, aquest migdia tot s'ha quadrat de nou per poder disfrutar d'un nou dia de kite. Dilluns i dimarts havia plogut, i avui dimecres el dia s'havia aixecat igual, semblava que la setmana gris i plujosa no cedia, de sobte però, el dia a canviat radicalment i abans del migdia el sol a sortit amb força, acompanyat de vent del sud (14/16 nusos). Dinar ràpid, carregar el cotxe i cap a la platja del Masnou amb tots els estris.


La webcam de l'ajuntament del Masnou ofereix una panoràmica fantàstica de la platja


Ja a la platja i a mig muntar la maquinària ha aparegut en Bruno Pericot, company d'esports, i junts em pogut disfrutar d'una bona estona navegant i fent algun petit salt.

Menys és més

El primer banyet de l'any a la platja de Sant Pere Pescador.



Tot i el poc vent que feia, va ser suficient per fer uns quants llargs i tornar a experimentar les sensacions úniques d'aquest esport.

El dia de la Marmota

Córrer és una de les activitats físiques bàsica en la majoria d’esportistes i han estat moltes les vegades que he hagut de córrer, sovint manat per un entrenador. Tot i així, mai m’havia captat l’atenció com a pràctica esportiva de lleure. Ara, però, gràcies a un important factor com és el temps, la cosa ha canviat.

Cada dia a la mateixa hora, com si fos el meu estimat Bill Murray a la peli “el dia de la marmota (atrapado en el tiempo)”, surto a còrrer, o més ben dit, surto a córrer amb en Jordan, la meva ombra, que no calla. La volteta d’avui, que inclou un parell de pujades fortes (l’únic lloc on l’ombra calla), ja s’ha convertit en un clàssic dins la nostra llista de circuits que segur en breu anirà creixent.

Aquí falten fotos Jordan!

Avís per navegants. El primer que hom ha de fer quan comença a practicar un esport de manera habitual és equipar-se adequadament.

Les meves noves soles de córrer.

Neighbours

Després del 5-0 a favor d’ahir a la nit al Fútbol, tot val a dir, contra els últims classificats (un dia parlaré del futbol i de l’equip nineteen), avui pel matí tenia una cita en BTT inel-ludible, i no per l’excursió en sí, sinó per la companyia. Just arribats al nou poble resulta que tenim com a veí al Jordan!

En Jordan, company de l’insti i de “joventut”.

De fet, ha estat una volta de reconeixement pels voltants de Tiana i Alella a un ritme bastant baix, però avui això era el de menys. Bàsicament ens hem centrat en treballar el múscul maxil-lar i així poder-nos posar al dia després d’un parell d’anys de desconexió.

Rampotes d'aquestes són habituals a la Serralada de Marina, maca maca.

Hem sortit de Tiana per la riera de Cals Frares i ens hem enfilat fins el turó galceran (o dels 9 pins, segons en Jordan), després hem baixat fins Alella per unes rampes força divertides (Riera de Coma Clara) i finalment hem tornat pel camí del mig. 17,7km - 563m – 2:06:58

El turó dels 9 pins (sota el turó Galcerán), lloc de pas molt concorregut per ciclistes i gent a peu que vol creuar part de la Serralda de Marina.

Montserrat

M’hagués agradat poder iniciar aquest bloc amb una crònica que comences tipus.. "El dia va arrancar radiant, amb molt bona temperatura, el terreny per on havíem de passar estava en perfectes condicions i a la línia de sortida hi havia força aficionats que no paraven d’animar als 4 valents que havien de creuar “mitja catalunya” en btt"...mmm...vaya pel-lícula!. De fet, i cenyint-nos a la realitat, el dia es va llevar bastant ennuvolat, amb un fred de collons, terreny desconegut i ni una ànima per enlloc, tothom guardat a casa. Si si, un d’aquells dies, que el sol fet d’estar fent una pràctica esportiva a l’aire lliure significa ja de per si una aventura.

Havent-nos citat a quarts de nou a Sabadell, als ja habituals Milian, Enric i el qui subscriu, s’hi va afegir el company de gimnàs d’en Milian, en Toni, que pel sol fet d’haver vingut, va poder obtenir gratuïtament un Màster de com reparar punxades.

En Toni.

Així que tots quatre vam arrancar a pedalar, encomanats a un simple track i amb la tornada oberta. Sortida per la Gran Via de Sabadell per enseguida començar a planejar ja per sorra fins pràcticament Matadepera.

En Milian treient-se de sobre el primer fred del matí i foto d'equip.

Bon terreny per rodar i calentar una mica els motors, de sobte la primera punxada. La punxa no hi és, no la trobem, deu ser el radi diu un, doncs vinga, posa-li una càmera nova i endavant. Seguim per un corriol, primer baixa per després pujar, al cap de poc un petit envassament ens fa creuar per la paret de contenció, peu a terra, foto i comentari, que bruta que és la gent.

Arriba aquí el primer lapsus important d’orientació, saldat amb una magnífica volta turística pel Nord de Terrassa.

Totalment perduts i desorientats no sabíem trobar la sortida.

Més endavant, al cap d’un parell de kms, i després d’haver evitat unes infernals obres totalment solapades sobre el nostre track, tornem a perdre el rastre del bon camí. El millor és parar a esmorçar i calentar-se una miqueta els dits dels peus.

Entrepà de botifarra, oi?

Amb l’estomac plé tot és veu diferent. Tornem a pujar a la bici i trobem ràpidament el camí correcte, en res estem conduïnt per la llera d’un riu - aigua, pedres, fang i gel-, anem de baixada i tot i “l’enguarramenta” les sensacions són bones. El paratge és fantàstic.

Estem tan emocionats que ens tornem a perdre, ja no se quantes van! tornem endarrera de nou i retrobem el camí, el premi, un magnífic tobogan de baixada.

Aquí va l’Enric!

A partir d’aquest punt, tot es junta, tornem a perdre el camí un parell o tres de vegades més, hem de creuar la carretera, tornem a punxar, fang i més fang, gel, trams impracticables, deunidó! I que dius, que fa fred?. El temps se’ns tira a sobre i comencem a entreveure dues coses, que la tornada la farem en tren i el perfil de Montserrat.

Ara que tenim l’objectiu a tocar tot es veu més clar, fins i tot surt el sol a estones i la sensació de fred intens desapareix. Creuem un parell d’urbanitzacions i abans de començar una bona trialera que ens durà fins a Monistrol, just al peu de l’ascensió final, decidim parar a menjar alguna cosa, ja són les dues del migdia.

Difícil mantenir-se gaire estona sobre la bici. Sense gel aquesta trialera que cau cap a Monistrol pinta molt bé.

Arribats a Monistrol, l’últim curs del Màster “La manxa i els pitorrets”, reparem l’última punxada del dia i ara res ja no ens pot aturar, enfilem la carretera i cap amunt, la Moreneta ens espera!! Val a dir que la pujada per asfalt no decepciona, llarga i continuada, aquesta l’hem de tornar a fer amb la bici de carretera!!

Un cop a dalt, Montserrat sembla deshabitat, tot per nosaltres, visita ràpida, fotos de rigor i a abrigar-se per la baixada.

Un va demanar pluja i va ploure, un altre va demanar no baixar a segona i al final es va mantenir. Jo vaig demanar una mica d'escalfor i ara tinc un bloc.

Després de la cómode baixada per asfalt, fem un tram de carretera fins a Castellbell i el Vilar, des d’on agafarem el tren que ens retornarà fins a Sabadell. En total han estat 70 km i 1.600 metres de desnivell en poc menys de 8 hores. Aquí ens dividim, en Milian i en Toni, se’n tornen ràpid, la família reclama! i l’Enric i jo ens quedem a fer un mos calent. Al final de la tarda, bruts i destemplats abans no arribem al cotxe, ens acabem confonent amb tota la gent disfressada que va i ve a les rues i festes del carnaval. Un final de festa especial per una jornada en BTT per recordar, i que en siguin moltes més!