divendres, 26 de març del 2010

El dia de la Marmota

Córrer és una de les activitats físiques bàsica en la majoria d’esportistes i han estat moltes les vegades que he hagut de córrer, sovint manat per un entrenador. Tot i així, mai m’havia captat l’atenció com a pràctica esportiva de lleure. Ara, però, gràcies a un important factor com és el temps, la cosa ha canviat.


Cada dia a la mateixa hora, com si fos el meu estimat Bill Murray a la peli “el dia de la marmota (atrapado en el tiempo)”, surto a còrrer, o més ben dit, surto a córrer amb en Jordan, la meva ombra, que no calla. La volteta d’avui, que inclou un parell de pujades fortes (l’únic lloc on l’ombra calla), ja s’ha convertit en un clàssic dins la nostra llista de circuits que segur en breu anirà creixent.


Aquí falten fotos Jordan!

Avís per navegants. El primer que hom ha de fer quan comença a practicar un esport de manera habitual és equipar-se adequadament.

Les meves noves soles de córrer.

dissabte, 6 de març del 2010

Neighbours

Després del 5-0 a favor d’ahir a la nit al Fútbol, tot val a dir, contra els últims classificats (un dia parlaré del futbol i de l’equip nineteen), avui pel matí tenia una cita en BTT inel-ludible, i no per l’excursió en sí, sinó per la companyia. Just arribats al nou poble resulta que tenim com a veí al Jordan!

En Jordan, company de l’insti i de “joventut”.

De fet, ha estat una volta de reconeixement pels voltants de Tiana i Alella a un ritme bastant baix, però avui això era el de menys. Bàsicament ens hem centrat en treballar el múscul maxil-lar i així poder-nos posar al dia després d’un parell d’anys de desconexió.


Rampotes d'aquestes són habituals a la Serralada de Marina, maca maca.

Hem sortit de Tiana per la riera de Cals Frares i ens hem enfilat fins el turó galceran (o dels 9 pins, segons en Jordan), després hem baixat fins Alella per unes rampes força divertides (Riera de Coma Clara) i finalment hem tornat pel camí del mig. 17,7km - 563m – 2:06:58

El turó dels 9 pins (sota el turó Galcerán), lloc de pas molt concorregut per ciclistes i gent a peu que vol creuar part de la Serralda de Marina.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Montserrat

M’hagués agradat poder iniciar aquest bloc amb una crònica que comences tipus.. "El dia va arrancar radiant, amb molt bona temperatura, el terreny per on havíem de passar estava en perfectes condicions i a la línia de sortida hi havia força aficionats que no paraven d’animar als 4 valents que havien de creuar “mitja catalunya” en btt"...mmm...vaya pel-lícula!. De fet, i cenyint-nos a la realitat, el dia es va llevar bastant ennuvolat, amb un fred de collons, terreny desconegut i ni una ànima per enlloc, tothom guardat a casa. Si si, un d’aquells dies, que el sol fet d’estar fent una pràctica esportiva a l’aire lliure significa ja de per si una aventura.

Havent-nos citat a quarts de nou a Sabadell, als ja habituals Milian, Enric i el qui subscriu, s’hi va afegir el company de gimnàs d’en Milian, en Toni, que pel sol fet d’haver vingut, va poder obtenir gratuïtament un Màster de com reparar punxades.

En Toni.

Així que tots quatre vam arrancar a pedalar, encomanats a un simple track i amb la tornada oberta. Sortida per la Gran Via de Sabadell per enseguida començar a planejar ja per sorra fins pràcticament Matadepera.



En Milian treient-se de sobre el primer fred del matí i foto d'equip.


Bon terreny per rodar i calentar una mica els motors, de sobte la primera punxada. La punxa no hi és, no la trobem, deu ser el radi diu un, doncs vinga, posa-li una càmera nova i endavant. Seguim per un corriol, primer baixa per després pujar, al cap de poc un petit envassament ens fa creuar per la paret de contenció, peu a terra, foto i comentari, que bruta que és la gent.



Arriba aquí el primer lapsus important d’orientació, saldat amb una magnífica volta turística pel Nord de Terrassa.


Totalment perduts i desorientats no sabíem trobar la sortida.

Més endavant, al cap d’un parell de kms, i després d’haver evitat unes infernals obres totalment solapades sobre el nostre track, tornem a perdre el rastre del bon camí. El millor és parar a esmorçar i calentar-se una miqueta els dits dels peus.


Entrepà de botifarra, oi?

Amb l’estomac plé tot és veu diferent. Tornem a pujar a la bici i trobem ràpidament el camí correcte, en res estem conduïnt per la llera d’un riu - aigua, pedres, fang i gel-, anem de baixada i tot i “l’enguarramenta” les sensacions són bones. El paratge és fantàstic.



Estem tan emocionats que ens tornem a perdre, ja no se quantes van! tornem endarrera de nou i retrobem el camí, el premi, un magnífic tobogan de baixada.


Aquí va l’Enric!

A partir d’aquest punt, tot es junta, tornem a perdre el camí un parell o tres de vegades més, hem de creuar la carretera, tornem a punxar, fang i més fang, gel, trams impracticables, deunidó! I que dius, que fa fred?. El temps se’ns tira a sobre i comencem a entreveure dues coses, que la tornada la farem en tren i el perfil de Montserrat.



Ara que tenim l’objectiu a tocar tot es veu més clar, fins i tot surt el sol a estones i la sensació de fred intens desapareix. Creuem un parell d’urbanitzacions i abans de començar una bona trialera que ens durà fins a Monistrol, just al peu de l’ascensió final, decidim parar a menjar alguna cosa, ja són les dues del migdia.



Difícil mantenir-se gaire estona sobre la bici. Sense gel aquesta trialera que cau cap a Monistrol pinta molt bé.

Arribats a Monistrol, l’últim curs del Màster “La manxa i els pitorrets”, reparem l’última punxada del dia i ara res ja no ens pot aturar, enfilem la carretera i cap amunt, la Moreneta ens espera!! Val a dir que la pujada per asfalt no decepciona, llarga i continuada, aquesta l’hem de tornar a fer amb la bici de carretera!!



Un cop a dalt, Montserrat sembla deshabitat, tot per nosaltres, visita ràpida, fotos de rigor i a abrigar-se per la baixada.




Un va demanar pluja i va ploure, un altre va demanar no baixar a segona i al final es va mantenir. Jo vaig demanar una mica d'escalfor i ara tinc un bloc.

Després de la cómode baixada per asfalt, fem un tram de carretera fins a Castellbell i el Vilar, des d’on agafarem el tren que ens retornarà fins a Sabadell. En total han estat 70 km i 1.600 metres de desnivell en poc menys de 8 hores. Aquí ens dividim, en Milian i en Toni, se’n tornen ràpid, la família reclama! i l’Enric i jo ens quedem a fer un mos calent. Al final de la tarda, bruts i destemplats abans no arribem al cotxe, ens acabem confonent amb tota la gent disfressada que va i ve a les rues i festes del carnaval. Un final de festa especial per una jornada en BTT per recordar, i que en siguin moltes més!